Los compañeros de Ítaca, organización internacionalista de los PaÏsos Catalans, nos hacen llegar el siguiente comunicado sobre el modelo de cooperación internacional, que difundimos por su interés:

SOLIDARITAT INTERNACIONALISTA

L’ESCÀNDOL D’OXFAM COM UNA PUNTA DE LA MALENTESA SOLIDARITAT INTERNACIONAL

Comunicat d’Ítaca sobre el model de cooperació internacional

De tant en tant apareixen notícies als mitjans de comunicació sobre escàndols vinculats a l’àmbit de les anomenades ONG (Organitzacions No Governamentals): escàndols de corrupció i desviament de fons, trata d’infants per a adopcions irregulars, i aquests últims dies escàndols d’abusos sexuals amb el cas de la ONG Oxfam i altres que han anat apareixent arrel d’aquest últim.

Aquests casos, doblement lamentables pel context de pretesa «solidaritat» en el qual s’han desenvolupat, però, no deixen de ser una punta (i no la principal) de la malentesa solidaritat internacional que ens venen, duta a terme per «les ONG».
A nivell internacional, l’expansió del fenomen de les ONG es dóna a finals dels anys ’80 i sobretot durant la dècada dels anys ’90 del segle passat (els inicis els podem trobar en les primeres fundacions vinculades a grans imperis econòmics, com la Fundació Rockefeller i la seva voluntat d’augmentar la productivitat de les seves treballadores).

Les lluites per l’alliberament nacional i social de les antigues colònies europees, que arriben al seu màxim exponent durant els anys ’50, ’60 i ’70 d’aquest darrer segle, amb l’assoliment de diferents independències polítiques i diferents processos de reformes econòmiques basades en processos de nacionalització de diferents sectors econòmics, provoquen un trastocament de l’anomenat «repartiment del pastís» a nivell internacional, en perjudici de les grans multinacionals de matriu europea i nord-americana. Un fet político-econòmic poc estudiat en les causes de l’anomenada «crisi mundial dels anys ’70», i que caldria recuperar per entendre també una mica la «crisi mundial de l’any 2007-2008» en relació al paper del desenvolupament de les anomenades «potències emergents».

La reacció de les grans multinacionals europees i nord-americanes, amb la participació dels seus estats pertinents, fou desencadenar un seguit de guerres de diferent tipus contra tots aquests nous estats (d’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica) que pretenien desenvolupar la seva pròpia sobirania econòmica i contra aquells moviments d’altres estats que tenien el mateix plantejament. Guerres econòmiques, cops d’estat i guerres de baixa intensitat, invasions militars… que van malmetre i destruir gran part de l’economia d’aquests estats. Fet que en paral·lel i a posteriori (sobretot als anys ’80) va servir perquè a través d’organismes internacionals com l’FMi i el Banc Mundial es duguessin a terme els famosos «Plans d’Ajust Estructural», vinculats a la privatització dels sectors econòmics d’aquests països i a un sobreendeutament perpetu. Les multinacionals europees i nord-americanes tornarien a recuperar i a ampliar els seus beneficis, algunes molles dels quals ajudarien a mantenir el bon nivell de consum de les «societats dels països desenvolupats».

Aquesta vegada, però, per evitar que el malestar pràctic generalitzat en tots aquests països «del sud global» desenvoqués en més processos revolucionaris i antiimperialistes, mitjançant unes petites engrunes dels grans beneficis extrets dels propis països espoliats, es va decidir que les ONG europees i nord-americanes complirien un paper paternalista i de donar falses esperances a la població més depauperada. El vincle de moltes ONG amb l’Església ja facilitava i segueix facilitant aquest model de «caritat cristiana», i la batalla ideològica de «l’avenç científic i tecnològic», amb el famós «desenvolupament» eurocentrista i ianquicentrista, tant des de la vessant religiosa com agnòstica o atea, l’ha reforçat.

Les ONG, apareixien, doncs, com les salvadores provinents del món «desenvolupat» que oferien a la població del món «subdesenvolupat» el què els seus governs semblava que no els podien oferir, i a sobre ho feien de forma altruista. Esdevenint en moltes mentalitats una justificació de la privatització dels serveis públics i de tota l’activitat econòmica, i generant uns rols de poder ben clarividents en l’escàndol d’Oxfam.

Al mateix temps, aquesta expansió del model de les ONG possibilitava comprar i subornar els i les dirigents i possibles dirigents revolucionàries amb un lloc de treball ben remunerat, estable, i protegit de la repressió, que els permetria seguir fent petites tasques socials.

Mentrestant, en els països «desenvolupats», es donava una opció per calmar les consciències d’aquella bona gent que s’indignava amb la situació de penúria dels països «subdesenvolupats», i que així com se li havia ofert la comoditat de consumir i pagar a terminis el seu piset moblat, el cotxe i la televisió, ara també se li oferia la comoditat d’ajudar el «tercer món» amb una petita quota destinada a una ONG, o amb algunes aportacions esporàdiques a maratons i demés crides a la «solidaritat». I a la vegada, s’oferia una quantitat de diners important per a totes aquelles organitzacions alegals de solidaritat internacionalista que es volguessin legalitzar i transformar en ONG, modificant la seva solidaritat basada en un acompanyament de la lluita político-social dels pobles (amb les complicacions i maldecaps que comporta) a una solidaritat basada en projectes subvencionats. I gràcies a aquestes subvencions una part gens menyspreable de tot el pressupost es podia dedicar a pagar el salari d’un nou exèrcit de professionals de la solidaritat internacional, que en la major part dels casos s’allunyava molt de la figura de «l’alliberada» d’una organització política revolucionària.

Posteriorment, a finals dels anys ’90, amb la major part de les organitzacions internacionalistes revolucionàries ja desmantellades (evidentment un desmantellament relacionat també amb la deriva de les pròpies organitzacions d’esquerres), i amb un nou moviment «antiglobalització» que embrutava el nom i la marca de conegudes multinacionals a base de mostrar els efectes de les seves polítiques, l’eina de les ONG va servir per llançar la campanya de marketing corporatiu anomenada «Responsabilitat Social Corporativa», a través de la qual es netejava la imatge de la marca comercial de les diferents multinacionals i es mostrava que aquestes ja estaven fent molts esforços per solucionar tot aquell seguit d’abusos i desigualtats.

I amb l’important paper dels grans mitjans de comunicació, tot aquest estol d’ONG assistencialistes i subvencionades també va servir, i serveix, per ser la punta de llança propagandística per preparar el terreny de les futures guerres econòmiques i militars. Doncs ens diuen a la població dels «països desenvolupats» per qui hem de plorar, i per tant, quina intervenció hem de justificar. Des de les imatges de la mainada famèlica somalí per la intervenció militar que va suposar l’afiançament d’un estat fallit a Somàlia a principis dels anys ’90, fins el bombardeig i les diferents accions militars que es van dur a terme contra Líbia l’any 2011 que van comptar amb la prèvia denúncia de multitud d’ONG contra la «dictadura líbia», i que ara callen, o no tenen gairebé gens de ressò, per denunciar l’estat fallit en què s’ha convertit Líbia, passant a ser un dels centres de la trata i l’esclavisme més importants a nivell mundial. I així, podríem trobar molts més exemples, la immensa majoria dedicats a criticar sols els estats que per una o altra raó molesten als centres de poder de les grans multinacionals.

És a dir: a grosso modo, malgrat algunes excepcions, el treball de les ONG ha servit per fiançar els Plans d’Ajust Estructural, per justificar les guerres i intervencions imperialistes i per desmantellar les organitzacions i els moviments revolucionaris. No és casual, doncs, que tant en l’àmbit econòmic com en el militar, els projectes de les multinacionals i dels exèrcits vagin acompanyats de les ONG. Des dels projectes de la Fundació Repsol al territori colombià d’Arauca, on gràcies al terrorisme d’estat paramilitar la petroliera ha aconseguit desplaçar diferents comunitats indígenes per extraure petroli, fins als manuals de contrainsurgència de l’exèrcit dels Estats Units, els quals contemplen la necessitat d’integrar l’accionar militar amb l’accionar de les ONG, posant com a exemple el cas d’Iraq, per tal d’anular la resistència.

Per això, com a revolucionàries i revolucionaris tenim un repte molt important. Doncs més enllà de criticar els abusos escandalosos i mediàtics de les ONG, ens toca criticar el model en si que s’ha anat imposant de falsa solidaritat internacional, i recuperar un model de solidaritat internacionalista, que com ens recordava Domitila Chungara, es caracteritzi per l’ajuda a les lluites d’alliberament dels pobles. I que com ens pertoca en els temps que vivim de globalització liberal i de dictadura mundial de les multinacionals, ens permeti analitzar els processos econòmics i els diferents conflictes des d’una visió global, entenent el paper i els interessos de tots els actors que hi intervenen, i en particular el paper de la nostra societat, amb la nostra pròpia classe treballadora i la nostra pròpia oligarquia.

I a partir d’aquí dotar a les nostres pròpies organitzacions de lluita d’un anàlisi i una praxis internacionalista. Sense caure en la tendència de deixar l’internacionalisme en mans d’organitzacions desvinculades de les lluites político-socials del propi poble, de tractar-lo com a mera propaganda de conflictes internacionals aïllats, o d’invocar-lo en el simple «turisme revolucionari».

És a dir, ens toca treballar per enllaçar les diferents lluites dels pobles, entenent-ne les complexitats i particularitats de cadascuna, però també els vincles que les uneixen.

ÍTACA, Organització Internacionalista dels Països Catalans

Països Catalans, 7 d’abril de 2018